LLEGENDA DEL SALT DEL SASTRE

Diu la llegenda:
<<... I de tant alegre que pujava el Sastre pel Camí Vell de Núria, saltiró rere saltiró, l'anell li caigué del dit, i tot rodolant es precipità al fons de l'engorjat.Sense pensar-s'ho, s'endinsà en aquell paratge infernal tot seguint el llit del riu.Trobà l'anell i pel Pontarró va sortir de nou al vell camí.
En fer ofrena del seu anell de casat a la Mare de Déu de Núria, aquesta li va somriure.El Sastre no s'adonà que la Verge havia vetllat per ell tot el temps que durà l'apassionat i alhora irracional descens.Un motiu bell i pur l'havia dut a fer aquell seguit de salts mortals i, l'un rere l'altre, la Mare de Déu l'havia anat recollint amb el seu mantell.
De nou al poble, el Sastre no parava de fer pregó de la seva història. Volia que tothom sabés que ell era l'home que havia aconseguit entrar en aquell infern i n'havia sortit amb vida. Hi foren prou dues mirades escèptiques i un "Vés, home,vés!"perquè el Sastre i tot el jovent enfilessin de nou el camí de Núria.Del Pontarró estant, l'engorjat semblava el més endiablat dels posseïts per la gran quantitat de bromera que treia per la seva ennegrida boca.El sastre, ara orgullós i ple d'ira, digué:-Espereu aquí que ara hi torno.Ja ho veureu.
Decidit, començà a enfilar, tot sol, el serpentejant camí que supera la cinglera.I tant que ho veieren!No havien passat ni dues hores i tot el jovent mirà bocabadat.El Sastre era de nou allà, a l'olla de sota el pont...El seu cos mort colpejava incessantment les parets, impulsat pel frenètic remolí.>>
Fins aquí la llegenda que, la cregueu o no, ha donat nom al primer tram del riu Núria, conegut des de llavors com el salt del Sastre.